Lo deu quils va 

parir anquestos #caces!!

          #caces no!

#aurinetes sí

SI NO FOS LA DEMOCRÀCIA

Aquest migdia, al telenotícies, he sentit a l’Albert Rivera convocant una manifestació pel dia 6 de desembre. M’he dit: a veure perquè coi vol manifestar-se aquest el dia de puríssima. Sort que de seguida hi he caigut i m’he adonat que, en realitat, el dia sis és lo dia de la Constitució. Allavons, ha sigut quan he lligat caps.. Allavons he entès perquè ha dit allò de l’“orgull democràtic”.

Jo no en sé gaire de política, però tinc una cosa: que la mala llet me fa pensar, vull dir, que em fa buscar les raons per defensar-me. Per això, quan al meu professor de català, que sovint ens manava textos argumentatius, li havia demanar que el tema fos lliure perquè per escriure havia d’estar, jo, mes o menys amprenyat. I un dels temes que més me fan emprenyar són los de política. I el que m’ha disparat la mala llet aquest cop són les declaracions d’aquest noi dient que es manifestaven amb  l’”orgull democràtic”.

De seguida me venen al ment dos postures enfront de la democràcia, que an realitat són dos postures davant la vida: Los que fan coses, i els que se n’aprofiten de les coses que els altres fan. O lo que és lo mateix. Los qui fan hort i los qui, quan no hi ha ningú, t’hi entren it foten les tomates!!. Aquestos dels ciutadans són dels que foten les tomates. No és que mos robon res de material. Lo que realment passa es que s’aprofiten de la llibertat i la democràcia que natros ham procurat de fer realitat. Perquè gent com jo, que tenim una mala llet que mos alce, hem hagut de callar moltes vegades.

Sense anar més lluny, només us cal mirar l’amistat que tinc amb lo Colomet. Jo ho se que sempre em fot l’aigua mentre rego. I això m’arrebente. Però, clar, no li puc astossar lo xapo al cap, perquè llavons passarien coses terribles i al fi al cap, los dos som jubilitats i ja no mos vindrà d’aquí. Dons bé,  gràcies a la democràcia, ara hi tinc converses amb ell i fins i tot lo puc comprendre quan m’axplica que em fot l’aigua perque sino fara tard a missa i la seua dona s’emprenyarà. I jo també astic més tranquil perquè hai apres a no fem mala sang quan lo vec.

Suposo que molt saben que la democràcia és bona perquè fa que la gent tingo més amistat.  Ara, també s’ha de tindre en compte que no cal astirar tan la corda. No perquè no sigo forta, la corda, que ho és: que no patixon los ciutadans que ningú los farà cap mal per molt que digon i burxon. Ara, un que aposta fort per la democràcia també sap que on és la riba de l’altre. La democràcia te dona dret a dir la teua i també demana que aprengos a tindre an conte l’altre. I això, los de ciutadants, al saltar-ho a la torera, demostren que els queda molt per aprendre a ser demòcrates. I que l’orgull demòcrata que reivindiquen los ciutadans, és un collonada. I també, per acabar,  han de tenir molt clara una cosa: que si no fos de la democràcia, a ells, ja los hi haurien fotut un jac d’hòsties. 

LO SOMETENT

Avui dia, quan tots mos ham vist les cares, que algun desasperats vulgon tornar a armar lo somatent me semble una proposta de gent tancada.

I ser gent tancada no vol dir que no tingon un bon fondo. Parem atenció an que lo bo que tenen, és la solidaritat. Hai vist a les notícies com asteven assentats al voltant de taules i cabellets, amb ampolles d’aigua i vasos blancs de plàstic. Eren un cobert gran, perquè a dins, hi havia un tractor gran i el puesto donava una sensació d’amplitud com quan entres a la Seu Vella de Lleida los dies que no tenen parades cadires de fusta per fer concerts desafinats de Vivaldi. I això vol dir, que els algrada la manera de fer del polítics. Que la coneixen i la imiten, vage. Com una bona colla, algú deu haver dit: viniu al meu cobert, trucada a la televisió i au, ja tenim lo circo montat. Això, com a mínim, demostra, com apuntava, que són solidaris.

Ara que, aquesta solidaritat no arrecla la seua astretor de mires. Es com si volguessen veure la llargada del tros, i en comptes de mirar des del mig del reng, se foteses ampegats al primer perer. Perquè si són llestos, ells ja saben que amb ascopetes no s’arrecle res, i que per molt que vigilon, si’ls volen robar, los robaran igual. Lo que s’ha de fer es procurar que no hi haigo gent que vulgo robar tant. I això se fa veen aquestos maleantes, no com a lladres sinó com un pobres. I al pobres, sí que se’ls pot ajudar.

Les ganes de fer el paperot de policia, que se les guardon, que això sembla com si volguesen tornar a posar els toros amb l’ascusa que no hi ha ascorxadors.  Si són delincuents de veritat, són los mossos qui els han d’agafar. Si són maleantes pobres, les ascopetes del somatent no faran res, sinó allargar lo problema.

Per tant, que llesisson més i s’atrevisson a influenciar los mossos d’ascuadra il conseller. Que sacunyà la cagada de fer llucar aquesta colla de nostàlics de les aventures nocturnes no tingo conseqüències. Perquè cap dels qui volen fer renèixer lo somaten, no ha fet carrera militar. I per alguna cosa deu ser.

ROJOS DECLARATS

Quan érem joves, los feixistes manaven a tot arreu. Al principi no teníem gaire consciència de qui eren. Hi havia un silenci per tot arreu i una espècie de conformitat. No ho veiem, que els nostres pares tenien por, que el tiet de Mílio no havia tornat de la guerra, i que per que això sa padrina s’havia quedat amb els ulls com qui mira el cel sense veure’l. I vivia arronsant el cap i l’ànima davant del rics.

No en sabíem res de política però l’oloràvem per tot arreu. La majoria de la gent del poble era normal: havien anat a la guerra al cantó dels rojos, però ningú no recordava què els havia portat a anar-hi, ni si havien sigut republicans o anarquistes, o el que fos.  Només teníem clar que hi havia el rics-bons i el pobres-rucs. Només d'uns quants, se sabia del cert, eren els rojos declarats: los marginats. I en aquest mateix sac hi havia tots els perdedors. I aquesta era la normalitat. Això, i callar. I endavant, mirant d’esborrar el que havia passat. Així vam créixer nosaltres, com si el mon hagués començat tot just quan vam nàixer, i el passat fos palla.

Érem joves i prou, i la qüestió era procurar que no t’agafessin els civils a les baralles del futbol –que no eren res més que un intercanvi d’impressions a cops de puny amb los del poble de la vora -. Si no obries bé els ulls, et tancaven al quartelillo. A mi no em van pescar gaires vegades. Quan ho feien ens tenien tancats fins a les deu o les onze de la nit del mateix diumenge. I quan arribaves a casa, veies la vergonya de ton pare,  i a l’endemà, les mirades despectives de la gent. Al Milio, en canvi, se’l quedaven dos o tres dies. Hi estàvem tan avesats que no en fèiem cas. Però tot el poble sabia que se’l quedaven perquè a casa seva era rojos declarats. I així va anar la cosa fins que en una d’aquestes tancades, els civils van deixar al Milio fet com un casigall.

Ja feia dies que havíem començat les llímpies i devia ser un dimarts o un dimecres, a mitja setmana, que va tornar. Los civils li havien fomut un tou que no es podia ni moure. Els blaus li rodejaven les costelles i els canells estaven enrogits com los crancs de la regué.  Eren així les coses. I mos ho havíem de tirar tot a l’esquema. I d'aquella feta que no va estar gaire a marxar del poble. Potser aquell estiu mateix se’n va anar a l’estranger. Los seus pares sí que s’hi van quedar. No fa gaires anys van morir.

En aquella època ho feien molt això d’anar a treballar a l’estranger. Conto que allí, el Milio va poder fer estudis, perquè al cap de pocs anys treballava d’escrivent en una oficina de Suïssa. Tot i que ens vam anar cartejant, el vaig trobar a faltar durant una bona temporada, perquè el Milio i havíem sigut amics. Sempre ric quan recordo com de joves,  agafàvem el portante i anàvem a aprendre de música a Mollerussa. Venia un professora de Cervera que tenia un empelt francès, i allò no era una cosa petita. Ja us en parlaré un dia.

La qüestió és que de sempre, ens hem anat escrivint. I als estius prou que fèiem alguna lifara. Ara ja fa set o vuit mesos que no rebo cap carta d’ell. Potser, demà mateix vindrà la cartera amb una carta nova. Però quan  es pon el sol i m'agafa aquella tristesa d'abans de les notíces començo a imaginar que potser,  els seus fills l’han fotut en una residència, o potser li ha agafat alguna cosa de l’alzheimer, o potser Sant Pere ja li ha fet l’entrevista. Però conto que els seus fills me n’haurien dit alguna cosa, de tot això, si res hagués passat.

El cas és que quan veig coses com les que passen a València, em vénen aquest records, i m’enrabio un mica amb mi mateix. Sí que sempre em va fer cosa agafar el farcell i anar a l’estranger. I em penso que va ser una bona elecció quedar-me a El Poal. Ara que, també m’arroenta veure com encara, en aquest país, - on durant quaranta anys hi va habitar un dictadura de feixistes que van pegar i matar a innocents- haguem de veure desastres com aquest de València, on la polícia pega a la canalla. 

MANIFEST HORTALÀ

LO MANIFEST HORTALÀ

El present Manifest hortalà s’ha ideat amb la intenció d’afilerar un seguit d’accions útils per protegir el transcurs normal de les activitats de l’hort, des del moment de la sembra fins a l’aufanosa collita.

Del conjunt d’accions possibles, n’haig garbellat una dotzena, les quals aplego en feixos de sis, per assegurar-ne la seua aplicació. El primer feix, lligat per la soga de les accions físiques, us proposa aquelles que podreu realitzar amb l'anginy manual. El segon feix, lligat per la soga de l’enteniment, us convida a cultivar aquelles reflexions amb les que collireu la serenor d'ànimo necessària per fer hort. Tant les unes com les altres es poden fer al mateix temps.  

PRIMER FEIX: Mesures per mantenir el cabàs ple.

1- Modificacions al teu hort

a)      Plantar lo doble del que tens previsió de collir.

b)      Instal·lar aparells que dificultin la circulació del lladre pel recinte de l’hort

a)      Trampes

b)      Clots

c)      Canyissos

d)      Claus

e)      Cordes tensades per entrapussar.

2- Posar un cartell d’advertència del perill de consumir productes de l’hort.

3- Posar cartells dissuassoris “sisquere et caigués lo sancristo de Balaguer al mig del cap, mentre et fots la truita amb patata amb la teua dona, fill de puta »

4- Compartir coneixement: Donar instruccions per fer hort als testos de casa.

5- Proposar accions alternatives, per exemple, que robin en lloc on hi ha més abundància de gènero.

6- Proposar mesures econòmiques, com ara, que reajustin les seues despeses, o bé, que s’astigon de comprar cocaïna, i també, que quan sigon al bar que façon una cervesa en comptes de trenta. I revertir los diners estalviats en comprar hortalissa a la botiga.

SEGON FEIX: Mesures per mantenir la serenor.

1- Demanar als polítics que facin bones polítiques, per tal que arribem a l’hort cagant-mos amb la mare que els va parir.

2- Veure programes de televisió de nivell i tranquilitzadors. N’hi ha molts. Un bon començament sirie l’Agora, o el “Singulars” de TV3. Així també, los debats i tertúlies del dilluns al programa “Divendres”. La prova del 15 és detectar que no parlin de toreros analfabets.

3- Llegir los assaigs de Montaigne. Potser no entendreu res al principi. Tot i això ajuden a concentrar l'anteniment i trobar alguna cosa de profit, de tant en tant.

4- Demanar als polítics que ens digon més o menys quan ha de durar això de la crisi.

5- Demanar als polítics que es mantingon fidels al que diuen. I si fos el que cas que ho canvien, que ens ho expliquin bé.

6- Protegir el Català. Que tingon clar que ancara que hi haigo la crisi, cal tindre clar que lo català s’ha de defensar, ancara que s’haigo de posar damunt la taula la carta de la indepèndencia.

Cada una d'anquestes mesures sirà explicada en propers articles.

SENDERI I CAMES

Mai m’hauria pensat que un home com jo, molt més a prop de conèixer Sant Pere que de fer una viatge a París, m’hagués aficionat tant a aquests trastes dels ordenadors. Com no em pensava, tampoc, que tan a prop de casa hi tindríem un aeroport, com em recorda l’avatar el senyor @MiquelPueyo. Tampoc em pensava que als meus anys –sóc del desembre del 1939- conservaria el senderi, o que les cames m’aguantarien. I ara, amb les estones que tinc, em venen al cap les raons de com ha pogut ser.

A conservar el senderi, diuen que hi ajuda la lectura, i poc o molt, sempre he llegit. M’han agradat molt els diaris i les revistes. De novel·les n’hi ha hagut moltes que les he deixat a mig llegir i algunes les he acabades. Sense anar més lluny, quan els de la Caixa regalaven el “Mecanoscrit del segon orígen” de Manuel de Pedrolo o els contes de Pere Calders “De teves a meves”, sempre em feia gràcia. Amb tot i amb això, m’ha agradat molt més la televisió que llegir. Sobretot la TV3, per molt de Barcelona que fóssen. Ara que hi penso: quan vaig veure la senyora Teresa Guardiola al “Singulars”, l’octubre de l’any passat, em vaig adornar que potser la música hi fa en això d’afilerar els records.  Potser enguany ja farà vint o vint-i-cinc festes majors que no toquem amb la banda, i encara, ahir al matí, agafava el violí i  els dits hi lliscaven sols. Qui sap quin tipus de misteris amaga el funcionament de la memòria.

Pel que fa la fortalesa de les cames, encara menys sabria dir a que es deguda. Un nebot meu, que es metge, diria que és per la verdura. I de fet, puc jurar que cada dia en menjo. No me n’he deslliurat mai. Si quan érem canalla era el que a casa teníem més a l’abast –de patates o bledes, o cols, o pèsols sempre en rondaven pels cabassos - quan he sigut vell, el metge me l'ha tornada a aconsellar. No vols caldo, dues tasses. Ara que, ja fa temps, que he après a enganyar l’insipidesa saludable de l'hort bullit amb una mica de pebre. I és si fa no fa com si xarrupés la crosta empebrada dels caragols a llauna, que recomano al senyor @aleixrenye. I s’ha acabat la comèdia. 
Una altra causa d'aquesta fermesa de cames, podria ser el meu caràcter. Sóc una mica esquerp, ho diu molta gent. Però ser esquerp no vol dir ser mala persona. M’inflo molt aviat amb la gent, a vegades massa aviat i tot. Però aquesta ràbia que no em va al puny, no, sinó a la llengua. Aquesta manera de fer me n’ha portat molts problemes, sobretot quan era més jove, i amb la Guardia Civil, i al futbol. Però també me n’ha estalviat molts. La ma de gent de t’espolses de damunt quan parles amb força. Ara que, no sé si és que m’aguanten les cames per la ràbia, o és que encara em puc permetre fotre alguna contesta seriosa per que m’aguanten les cames. 
Més cap allà d'això, crec l’afany que m’han despertat les dones m’ha ajudat amb la serenor de cames. La dona és la criatura més bonica de la naturalesa, la més perfecta, la més olorosa. M’han agradat molt les dones encara que no m’ha costat gens ser fidel. No he sigut mai d’aquest que van d’amagatotis per aquí per allà, i sí d’aquells que s’entretenien a mirar la revista “Interviu” davant de tothom, sense vergonyes. Crec que la fidelitat és una fer que es demostra a l’hivern, i al diumenges a la tarda. N’hi vaig rondar moltes, de dones,  quan era solter, i crec que per això mateix, vaig poder triar la que més m’agradava. Per mi, la que vaig triar, és encara avui la dona més ufanosa de la plana. Més que robar-me el cor, me’l va desarmar,  perquè sense ser tant atractiva com altres, quan es posava a parlar, m’hipnotitzava, com aquests mags que venen a la funció de les festes majors. És una dona intel·ligent i escorredissa com una anguila, encara avui. Em va costar tant d’encaramel·lar, que puc dir que gràcies a ella, vaig poder centrar el cap. A partir d’ella, moltes festes majors les vaig passar, només, tocant als escenaris i ballant, després, amb ella. Després, ja va venir la canalla i ja està tot dit. No se n’ha parlat gaire, però dominar aquesta mena d’encant que un sent cap a les dones és una de les feines més agraïdes que hi ha, i ho reconec ara, que ja sóc vell. Però que cap home jove ho confesso, perquè seria la seva fi. Tan la Ràbia com l’Amor m’han ajudat a sacudir totes aquelles idees que es veu d’una hora lluny que no venen de la honradesa. Potser per això que, al final, el ser honrat és el que encara em dona força a les cames.

Saber les causes de les coses ajuda, perquè és tant important esporgar com saber per a qui esporgues. I també s’ha de tenir clar: saber per a qui esporgues no fa que l’arbre s’esporgui sol. Per això m’he decidit a fer aquest blog, per esporgar, per tallar la rama que em toca. Si alguna cosa té el Twitter és que et permet participar, i sentir això a la meua edat, és molt important.

El que em va cridar a participar van ser una twitts que vaig intercanviar amb el senyor @CanFums. Vaig recordar la bellesa de la plana de Lleida. La defensa, que en @CanFums feia de les terres de Girona, em va empeltar d’un orgull o d’un estar content pel fet de viure a on visc. Ara que, no sé si és Lleida o Mollerussa, o les dues ciutats juntes, les que més m’han florit en aquest sentiment. No hi ha millor regal per als vells que veure florir coses noves. Sempre s’hi guanya amb la modernitat. Perquè com los arbres, les ciutats i els pobles, els carrers i les cases, s’han d’anar esporgant any rera any. Una esporga ben feta prepara l’arbre per resistir l’ambastida de l’aufanor que arriba a la primavera. Esporgar és el millor acció, el bressol per a la modernitat. Potser és la feina més important que necessita l'arbre si el vols veure amb fruits madurs al setembre. Esporgar els arbres és com modernitzar la societat. El futur comença de cada any i és com la primavera: cada any torna sense saber del cert com serà. No saps si farà bo, si vindrà una pedregada, o si la puó et farà anar a veure el pèrit. L’únic que pot fer és esporgar bé l’arbre i saber on has de trobar un bon pèrit, per si un cas.

Aquest enamorament del lloc on visc, també ha provocat que als meus anys, repassés i em prengués seriosament escriure en català estàndard. El temps passa i no em vull esperar tenir un domini del català semblant al del senyor @QuimMonzó per escriure i participar en aquest món de blogaires.  Sóc català de tota la vida, i haver lluitat pel català em dona el dret a escriure’l al meu blog, una mica incorrectament, sí, però  amb la promesa ferma de millorar-lo cada dia. Abans, el feixistes,  ens volien fer creure que el que parlàvem no tenia valor. Només ho feien per exterminar-nos, i ens volien exterminar perquè en realitat érem catalans. El que volien era que no creguéssem en nosaltres, que penséssem que això que parlàvem era com los prèssics de terra, de segones, que van al suc. Però vam triar creure en nosaltres i valorar-nos, i així, de retruc vam trobar la nostra llibertat, molt més propera al benestar, que no pas aguantar els abusos dels feixistes ignorants i altra gent dolenta. Pareu esment que només mirant els noms del que creix a l’hort de seguida veus que parles una llengua diferent a la de les espanyes. I una terra tan sàvia com aquesta on visc,  mereix el respecte, primer, dels qui hi vivim. La meua manera de donar gràcies a la fèrtil terra on visc, és parlar i escriure en català amb tota normalitat i dignitat. Avui dia, amb internet, en pots aprendre molt de català estàndard, encara que no puc deixar d’agrair a la Marta, la meua neta, que em faci alguna correcció. Però ella m’ho corregeix tot, i jo encara m’enfado perquè algunes coses, no m'acaben de sonar del tot,  tal com les dic. 
Potser, i ja som al cap del carrer, també escric aquest blog per ella, per la Marta. Tinc fe que si veu com el seu padrí té l’ànim de participar en aquesta gran conversa que és twitter, si el veu com s’hi anima, -encara que moltes vegades les barbaritats que dic són degudes a les poques lectures i estudis que tinc- ella podrà entendre que escriure, dir, i fer sonar la seva veu, li permetrà com a mínim poder escoltar. I això d’escoltar no sempre és fàcil: no tothom és tan agradable d’escoltar com la senyora @txearana. Ara que, parar l’orella és la clau per endevinar els passos de l’altre. Per poder-hi ballar com si fóssim en un envelat de festa major. I allargar el ball fins a la nit, si s’escau.