ROJOS DECLARATS

Quan érem joves, los feixistes manaven a tot arreu. Al principi no teníem gaire consciència de qui eren. Hi havia un silenci per tot arreu i una espècie de conformitat. No ho veiem, que els nostres pares tenien por, que el tiet de Mílio no havia tornat de la guerra, i que per que això sa padrina s’havia quedat amb els ulls com qui mira el cel sense veure’l. I vivia arronsant el cap i l’ànima davant del rics.

No en sabíem res de política però l’oloràvem per tot arreu. La majoria de la gent del poble era normal: havien anat a la guerra al cantó dels rojos, però ningú no recordava què els havia portat a anar-hi, ni si havien sigut republicans o anarquistes, o el que fos.  Només teníem clar que hi havia el rics-bons i el pobres-rucs. Només d'uns quants, se sabia del cert, eren els rojos declarats: los marginats. I en aquest mateix sac hi havia tots els perdedors. I aquesta era la normalitat. Això, i callar. I endavant, mirant d’esborrar el que havia passat. Així vam créixer nosaltres, com si el mon hagués començat tot just quan vam nàixer, i el passat fos palla.

Érem joves i prou, i la qüestió era procurar que no t’agafessin els civils a les baralles del futbol –que no eren res més que un intercanvi d’impressions a cops de puny amb los del poble de la vora -. Si no obries bé els ulls, et tancaven al quartelillo. A mi no em van pescar gaires vegades. Quan ho feien ens tenien tancats fins a les deu o les onze de la nit del mateix diumenge. I quan arribaves a casa, veies la vergonya de ton pare,  i a l’endemà, les mirades despectives de la gent. Al Milio, en canvi, se’l quedaven dos o tres dies. Hi estàvem tan avesats que no en fèiem cas. Però tot el poble sabia que se’l quedaven perquè a casa seva era rojos declarats. I així va anar la cosa fins que en una d’aquestes tancades, els civils van deixar al Milio fet com un casigall.

Ja feia dies que havíem començat les llímpies i devia ser un dimarts o un dimecres, a mitja setmana, que va tornar. Los civils li havien fomut un tou que no es podia ni moure. Els blaus li rodejaven les costelles i els canells estaven enrogits com los crancs de la regué.  Eren així les coses. I mos ho havíem de tirar tot a l’esquema. I d'aquella feta que no va estar gaire a marxar del poble. Potser aquell estiu mateix se’n va anar a l’estranger. Los seus pares sí que s’hi van quedar. No fa gaires anys van morir.

En aquella època ho feien molt això d’anar a treballar a l’estranger. Conto que allí, el Milio va poder fer estudis, perquè al cap de pocs anys treballava d’escrivent en una oficina de Suïssa. Tot i que ens vam anar cartejant, el vaig trobar a faltar durant una bona temporada, perquè el Milio i havíem sigut amics. Sempre ric quan recordo com de joves,  agafàvem el portante i anàvem a aprendre de música a Mollerussa. Venia un professora de Cervera que tenia un empelt francès, i allò no era una cosa petita. Ja us en parlaré un dia.

La qüestió és que de sempre, ens hem anat escrivint. I als estius prou que fèiem alguna lifara. Ara ja fa set o vuit mesos que no rebo cap carta d’ell. Potser, demà mateix vindrà la cartera amb una carta nova. Però quan  es pon el sol i m'agafa aquella tristesa d'abans de les notíces començo a imaginar que potser,  els seus fills l’han fotut en una residència, o potser li ha agafat alguna cosa de l’alzheimer, o potser Sant Pere ja li ha fet l’entrevista. Però conto que els seus fills me n’haurien dit alguna cosa, de tot això, si res hagués passat.

El cas és que quan veig coses com les que passen a València, em vénen aquest records, i m’enrabio un mica amb mi mateix. Sí que sempre em va fer cosa agafar el farcell i anar a l’estranger. I em penso que va ser una bona elecció quedar-me a El Poal. Ara que, també m’arroenta veure com encara, en aquest país, - on durant quaranta anys hi va habitar un dictadura de feixistes que van pegar i matar a innocents- haguem de veure desastres com aquest de València, on la polícia pega a la canalla.