SENDERI I CAMES

Mai m’hauria pensat que un home com jo, molt més a prop de conèixer Sant Pere que de fer una viatge a París, m’hagués aficionat tant a aquests trastes dels ordenadors. Com no em pensava, tampoc, que tan a prop de casa hi tindríem un aeroport, com em recorda l’avatar el senyor @MiquelPueyo. Tampoc em pensava que als meus anys –sóc del desembre del 1939- conservaria el senderi, o que les cames m’aguantarien. I ara, amb les estones que tinc, em venen al cap les raons de com ha pogut ser.

A conservar el senderi, diuen que hi ajuda la lectura, i poc o molt, sempre he llegit. M’han agradat molt els diaris i les revistes. De novel·les n’hi ha hagut moltes que les he deixat a mig llegir i algunes les he acabades. Sense anar més lluny, quan els de la Caixa regalaven el “Mecanoscrit del segon orígen” de Manuel de Pedrolo o els contes de Pere Calders “De teves a meves”, sempre em feia gràcia. Amb tot i amb això, m’ha agradat molt més la televisió que llegir. Sobretot la TV3, per molt de Barcelona que fóssen. Ara que hi penso: quan vaig veure la senyora Teresa Guardiola al “Singulars”, l’octubre de l’any passat, em vaig adornar que potser la música hi fa en això d’afilerar els records.  Potser enguany ja farà vint o vint-i-cinc festes majors que no toquem amb la banda, i encara, ahir al matí, agafava el violí i  els dits hi lliscaven sols. Qui sap quin tipus de misteris amaga el funcionament de la memòria.

Pel que fa la fortalesa de les cames, encara menys sabria dir a que es deguda. Un nebot meu, que es metge, diria que és per la verdura. I de fet, puc jurar que cada dia en menjo. No me n’he deslliurat mai. Si quan érem canalla era el que a casa teníem més a l’abast –de patates o bledes, o cols, o pèsols sempre en rondaven pels cabassos - quan he sigut vell, el metge me l'ha tornada a aconsellar. No vols caldo, dues tasses. Ara que, ja fa temps, que he après a enganyar l’insipidesa saludable de l'hort bullit amb una mica de pebre. I és si fa no fa com si xarrupés la crosta empebrada dels caragols a llauna, que recomano al senyor @aleixrenye. I s’ha acabat la comèdia. 
Una altra causa d'aquesta fermesa de cames, podria ser el meu caràcter. Sóc una mica esquerp, ho diu molta gent. Però ser esquerp no vol dir ser mala persona. M’inflo molt aviat amb la gent, a vegades massa aviat i tot. Però aquesta ràbia que no em va al puny, no, sinó a la llengua. Aquesta manera de fer me n’ha portat molts problemes, sobretot quan era més jove, i amb la Guardia Civil, i al futbol. Però també me n’ha estalviat molts. La ma de gent de t’espolses de damunt quan parles amb força. Ara que, no sé si és que m’aguanten les cames per la ràbia, o és que encara em puc permetre fotre alguna contesta seriosa per que m’aguanten les cames. 
Més cap allà d'això, crec l’afany que m’han despertat les dones m’ha ajudat amb la serenor de cames. La dona és la criatura més bonica de la naturalesa, la més perfecta, la més olorosa. M’han agradat molt les dones encara que no m’ha costat gens ser fidel. No he sigut mai d’aquest que van d’amagatotis per aquí per allà, i sí d’aquells que s’entretenien a mirar la revista “Interviu” davant de tothom, sense vergonyes. Crec que la fidelitat és una fer que es demostra a l’hivern, i al diumenges a la tarda. N’hi vaig rondar moltes, de dones,  quan era solter, i crec que per això mateix, vaig poder triar la que més m’agradava. Per mi, la que vaig triar, és encara avui la dona més ufanosa de la plana. Més que robar-me el cor, me’l va desarmar,  perquè sense ser tant atractiva com altres, quan es posava a parlar, m’hipnotitzava, com aquests mags que venen a la funció de les festes majors. És una dona intel·ligent i escorredissa com una anguila, encara avui. Em va costar tant d’encaramel·lar, que puc dir que gràcies a ella, vaig poder centrar el cap. A partir d’ella, moltes festes majors les vaig passar, només, tocant als escenaris i ballant, després, amb ella. Després, ja va venir la canalla i ja està tot dit. No se n’ha parlat gaire, però dominar aquesta mena d’encant que un sent cap a les dones és una de les feines més agraïdes que hi ha, i ho reconec ara, que ja sóc vell. Però que cap home jove ho confesso, perquè seria la seva fi. Tan la Ràbia com l’Amor m’han ajudat a sacudir totes aquelles idees que es veu d’una hora lluny que no venen de la honradesa. Potser per això que, al final, el ser honrat és el que encara em dona força a les cames.

Saber les causes de les coses ajuda, perquè és tant important esporgar com saber per a qui esporgues. I també s’ha de tenir clar: saber per a qui esporgues no fa que l’arbre s’esporgui sol. Per això m’he decidit a fer aquest blog, per esporgar, per tallar la rama que em toca. Si alguna cosa té el Twitter és que et permet participar, i sentir això a la meua edat, és molt important.

El que em va cridar a participar van ser una twitts que vaig intercanviar amb el senyor @CanFums. Vaig recordar la bellesa de la plana de Lleida. La defensa, que en @CanFums feia de les terres de Girona, em va empeltar d’un orgull o d’un estar content pel fet de viure a on visc. Ara que, no sé si és Lleida o Mollerussa, o les dues ciutats juntes, les que més m’han florit en aquest sentiment. No hi ha millor regal per als vells que veure florir coses noves. Sempre s’hi guanya amb la modernitat. Perquè com los arbres, les ciutats i els pobles, els carrers i les cases, s’han d’anar esporgant any rera any. Una esporga ben feta prepara l’arbre per resistir l’ambastida de l’aufanor que arriba a la primavera. Esporgar és el millor acció, el bressol per a la modernitat. Potser és la feina més important que necessita l'arbre si el vols veure amb fruits madurs al setembre. Esporgar els arbres és com modernitzar la societat. El futur comença de cada any i és com la primavera: cada any torna sense saber del cert com serà. No saps si farà bo, si vindrà una pedregada, o si la puó et farà anar a veure el pèrit. L’únic que pot fer és esporgar bé l’arbre i saber on has de trobar un bon pèrit, per si un cas.

Aquest enamorament del lloc on visc, també ha provocat que als meus anys, repassés i em prengués seriosament escriure en català estàndard. El temps passa i no em vull esperar tenir un domini del català semblant al del senyor @QuimMonzó per escriure i participar en aquest món de blogaires.  Sóc català de tota la vida, i haver lluitat pel català em dona el dret a escriure’l al meu blog, una mica incorrectament, sí, però  amb la promesa ferma de millorar-lo cada dia. Abans, el feixistes,  ens volien fer creure que el que parlàvem no tenia valor. Només ho feien per exterminar-nos, i ens volien exterminar perquè en realitat érem catalans. El que volien era que no creguéssem en nosaltres, que penséssem que això que parlàvem era com los prèssics de terra, de segones, que van al suc. Però vam triar creure en nosaltres i valorar-nos, i així, de retruc vam trobar la nostra llibertat, molt més propera al benestar, que no pas aguantar els abusos dels feixistes ignorants i altra gent dolenta. Pareu esment que només mirant els noms del que creix a l’hort de seguida veus que parles una llengua diferent a la de les espanyes. I una terra tan sàvia com aquesta on visc,  mereix el respecte, primer, dels qui hi vivim. La meua manera de donar gràcies a la fèrtil terra on visc, és parlar i escriure en català amb tota normalitat i dignitat. Avui dia, amb internet, en pots aprendre molt de català estàndard, encara que no puc deixar d’agrair a la Marta, la meua neta, que em faci alguna correcció. Però ella m’ho corregeix tot, i jo encara m’enfado perquè algunes coses, no m'acaben de sonar del tot,  tal com les dic. 
Potser, i ja som al cap del carrer, també escric aquest blog per ella, per la Marta. Tinc fe que si veu com el seu padrí té l’ànim de participar en aquesta gran conversa que és twitter, si el veu com s’hi anima, -encara que moltes vegades les barbaritats que dic són degudes a les poques lectures i estudis que tinc- ella podrà entendre que escriure, dir, i fer sonar la seva veu, li permetrà com a mínim poder escoltar. I això d’escoltar no sempre és fàcil: no tothom és tan agradable d’escoltar com la senyora @txearana. Ara que, parar l’orella és la clau per endevinar els passos de l’altre. Per poder-hi ballar com si fóssim en un envelat de festa major. I allargar el ball fins a la nit, si s’escau.